L’entranyable sortida dels tions va ser tot un èxit! El passat 12 de desembre tot de famílies es van endinsar al bosc a buscar els petits tionets que esperen els nens i nenes de l’Emili Vallès. Va ser una sortida magnífica. Moltes gràcies a les famílies que vàreu fer-ho possible!
Ja s’acosta desembre, mes en què fem la sortida dels tions. Aquí us deixem un document amb tota la informació.
Un any més, la colla miniexcursionista de l’Emili Vallès ha fet la tradicional sortida d’anar a buscar el Tió.
Els més menuts ja feia temps que l’esperaven, i enguany, el lloc escollit per anar a buscar-los ha estat el gorg de Nafre de Copons, un entorn privilegiat en el que més d’un centenar de tions ens esperaven amagats pel camí del bosc.
La sortida ha estat un èxit que hi ha hagut més de 60 participants que han gaudit del bon temps i la bona companyia.
Com cada any, ben entrada la tardor, la secció de Miniexcursionisme de l’Ampa prepara, amb molta il·lusió, el calendari de sortides que es durà a terme durant el curs.
A cada sortida, hi ha una família que guia la ruta marcada i endinsa els excursionistes per indrets meravellosos gaudint de la bona companyia de familiars i amics.
Aquestes excursions estan obertes a totes les famílies i amics de l’escola amb ganes de caminar i passar-ho bé. Us animeu?
L’adveniment del bon temps i moltes activitats paral·leles entre els habituals al miniexcursionisme van fer que només tres famílies participéssim en aquesta activitat. Malgrat tot, un magnífic matí de primavera en una zona poc coneguda però de gran interès paisatgístic i cultural a la comarca del Bages.
Arribem fins al barri del Xup, a l’entrada de Manresa, on hi ha un dels itineraris de l’Anella Verda que rodeja la capital del Bages.
Aquesta és una sortida pel tram final de la riera de Rajadell, que constitueix un marc natural caracteritzat per la vegetació de riba. Bona part de la sortida discorre al voltant de la vall ara “esquinçada” pel gran viaducte que uneix l’eix Diagonal amb l’eix Transversal.
Creuem la pista (tram asfaltat) que uneix Castellfollit del Boix amb Manresa, per agafar un viarany que, en forta baixada, arriba a la font de l’Arrel i travessa el torrent de l’Infern. Als voltants immediats, hi podem trobar grans arbres. Els corriols que hi porten passen per una roureda amb aurons negres i una gran diversitat de plantes llenyoses.
Som ja a la vall de la riera de Rajadell, que seguim per un senderó curull de vegetació i transitat per molts caminants i esportistes de la propera Manresa. De tant en tant, el corriol transcorre pel costat d’unes roques que flanquegen el pas de la riera, fins a arribar al gorg Blau. S’ha d’aprofitar aquesta època de l’any, sobretot després dels darrers episodis de pluja, per contemplar el brollar de la riera per totes bandes. El gorg és un clot profund al llit de la riera de Rajadell, on aquesta s’entolla i alenteix el seu curs.
Després d’esmorzar amb la remor de l’aigua i d’una colla d’amics que passegen els gossos, el sender s’encaixona entre les roques per sota una petita balma i s’enfila per un pedregar costerut per travessar per damunt un pont la via del tren de la Renfe de la línia Manresa-Calaf-Lleida. Així s’arriba al punt més alt del nostre recorregut, amb magnífiques vistes de Montserrat i d’imponents masies modernistes com la casa de la Morera.
El corriol de baixada passa per les restes del que hauria correspost a “una possible via d’origen romà” que podia haver unit el poblat de Sant Amanç de Rajadell amb la vila dels Prats de Rei, a l’Anoia. El que hi queda, però, és força més actual, en concret restes d’un camí ramader dels segles XVIII i XIX, esdevingut a partir de la construcció del nou camí que unia Manresa amb la carretera de Barcelona-Madrid per can Maçana.
En una zona adjacent de marges molt ben conservats, al costat d’un marge, hi trobem una barraca de pedra seca, treballada, en bon estat i amb unes curioses escales de pedres al vol. Continuem de nou per un altre corriol que ens reserva una sorpresa especial, ja que travessem per sota la via del tren per un estret, baix, llarg i fosc túnel de gairebé 50 metres.
El passat diumenge 25 de febrer, vora una trentena de miniexcursionistes de l’Escola Emili Vallès ens vam dirigir al cogulló de Can Torra, un cim de 881 metres a la comarca del Bages, situat entre els municipis de Castellfollit del Boix i Rajadell. Es tracta d’un dels indrets que festegen el centre geogràfic de Catalunya.
Iniciem la caminada a l’altura de la cruïlla formada pels camins de Miqueló i Vidales, tot enfilant la muntanya per un sender dret i, en part, força malmès i aixaragallat, però a la fi assequible.
Ja al cim, gaudim d’una panoràmica on podem observar la muntanya de Montserrat, la muntanya de sal de Sallent, la serra del Cadí, el Pedraforca i inclús la pica d’Estats. Es tracta d’un dels cent cims inclosos a la llista de la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya. Una estelada, renovada cada Onze de Setembre per un aplec veïnal, presideix aquest mirador excepcional de la unitat orogràfica formada per la serra de Can Torra i les valls de Grevalosa i Canyelles.
En aquest entorn únic recuperem energies i retornem pel camí del cogulló. Deixem a la dreta de la pista una bona vista del parc eòlic de la serra de Rubió.
Finalment, abans de cloure aquesta diada excursionista, fem una parada a una barraca de vinya de pedra seca del 1892, en un molt bon estat de conservació.
El passat diumenge dia 21 de gener una vintena de miniexcursionistes ens vam dirigir fins al poblet de Pontils. Aquest municipi està situat a la comarca de la Conca de Barberà, al sector de l’Alt Gaià, i al límit amb les comarques de l’Anoia i l’Alt Camp.
Vam fer un tros de carretera fins a trobar els indicadors del sender de la ruta pel riu Gaià. Malgrat que la forta sequera no ho evidencia, aquest és un dels rius més importants de les comarques de Tarragona. Les restes de riuades (anomenades gaianades) i els tolls que anem trobant així ho testimonien. Neix prop de Santa Coloma de Queralt, als contraforts de la Depressió Central, després de recollir les aigües de les serres de Brufaganya i de Queralt, encara que simbòlicament es diu que neix a la font de les Canelles, a Santa Coloma de Queralt mateix. Finalment desaigua prop d’Altafulla, sota el castell de Tamarit.
Al cap d´un quilòmetre, i després de trobar una petita resclosa i creuar un parell de ponts que han estat habilitats en aquest petit sender, ens topem de cara amb el penya-segat de Santa Perpètua de Gaià.
Santa Perpètua de Gaià pertany també al municipi de Pontils. És a l’esquerra del Gaià i inclou un reduït nombre de cases esglaonades al vessant d´un imponent grup calcari, sobre el qual es conserven les restes d´un castell i una torre d´uns 25 m d´alçària recentment restaurada i d’una especial i interessant construcció, amb l’interior triangular. Aquest punt domina l’estreta vall que s’estén als seus peus. Situat en un lloc molt estratègic, formà part de la línia de fortificacions bastides durant el segle X en aquesta banda de la frontera del comtat de Barcelona amb al-Àndalús. Deixant la llera pròpiament dita del riu, anem guanyant altura seguint per un camí ple de vegetació fins a un molí ja molt aprop de Seguer.
El passat diumenge dia 17 de desembre, la màgia de Nadal va tornar de nou a la secció de miniexcursionisme de l’AMPA del CEIP Emili Vallès. És una de les sortides que tots esperem, tant els més menuts i els galifardeus que ja es creuen els grans de l’escola com tot l’estol de pares i col·laboradors que entre bastidors i una mica d’amagat fan possible la logística d’aquest esdeveniment.
Corria la veu que en un bosquet proper al cementiri del nucli antic de Santa Margarida de Montbui podia deixar-s’hi veure algun tionet, tot i que el bosc seguia força sec malgrat les glaçades de les matinades.
Enguany, una petita novetat: la sortida fou guiada i «dirigida» per un grup d’alumnes de 6è, que, per tant, a finals de curs deixaran l’escola. Era una contribució més al seu pas per aquesta escola, la seva escola.
Gairebé una quarantena de nens i nenes, acompanyats dels seus respectius pares i altres familiars, s’aplegaren a la porta de l’escola per sortir en direcció al bosc de Montbui. Hi ha una dada que és significativa: cada any el nombre d’assistents va disminuint, per una raó lògica, i és que l’escola està quedant reduïda a gairebé només una línia escolar, i això es nota moltíssim, sobretot en l’etapa infantil.
Per una pista molt accessible i després de remuntar per un corriol enmig del bosc, les diferents «pistes» i tresors que, ves per on, la màgia d’aquesta sortida s’havia encarregat de deixar, ens conduïren a una zona més clara del bosc on començava ja a fer olor de tions. I tal dit, tal fet. Els més petits van haver de ser defensats de l’escomesa dels més grans en una mena de cursa per «caçar» tions.
Des d’aquesta secció us desitgem un bon Nadal i molt bones festes!!!
El passat diumenge dia 19 de novembre, ens vam aplegar uns vint-i-cinc miniexcursionistes en l’inici del curs 2017-2018 d’aquesta secció de la nostra AMPA.
Deixem els cotxes abans d’arribar a Castellfollit i seguim per la pista que va carenejant cap a la serra de Rubió i els molins de les Maioles. Aviat trenquem cap a la masia de cal Vila i d’aquí tornem de nou als penya-segats. Travessem la carretera de Maians a Castellfollit i per un sender anem remuntant fins al geodèsic del coll de Gossem, a 800 metres d’altitud i amb magnífiques vistes de la conca d’Òdena, Montserrat i el Bages. Sorprèn moltíssim tota l’extensió cremada fa un parell d’anys al voltant de cal Rossinyol.
El dia no és net, però l’estada és molt agradable, sense gairebé gens de vent, i per tant podem assaborir un bon esmorzar.
A dalt del coll, punt estratègic de geocerca, trobem un dels tresors d’aquest joc-esport i deixem testimoni del nostre pas.
De baixada, i carenejant de nou per la banda de Manresa, trobem molts arbocers. Aquesta espècie és un veritable arbre, encara que pel seu port sembla més aviat un arbust. El seu fruit són les llampants i estètiques cireretes d’arboç o cireretes de pastor, unes baies esfèriques, carnoses i groguenques per dins i granulades i aspres per fora, amb un color vermellós molt intens quan maduren. Són comestibles i dolces, però no agraden a tothom. Es diu que, si se’n mengen massa, poden emborratxar! Tot i que aquestes baies són abundants a les muntanyes, no és fàcil trobar-ne al mercat.
Després de corriols i camins estrets, arribem a la font del Tinell, d’on només surt un petit rajolí d’aigua malgrat que el paratge és ben humit i ple de figueres. Aquest indret posa punt final a la sortida d’avui, durant la qual ja hem programat tot el curs.
AFA Emili Vallès 